EL PAS DEL SEGLE XIX AL XX EN TERMES ARÍSTICS

INTRODUCCIÓ

 

L’autor Eric Hobsbawm va descriure el segle XIX en termes cronològics, com el segle dinou llarg, que va des del 1789, l’inici de la revolució francesa, fins al començament de la primera guerra mundial el 1914. Mai abans en la història de la humanitat s’havien concentrat tants canvis dins un mateix segle, transformacions que venien de les revolucions socials, la publicació del manifest marxista, la revolució industrial, el colonialisme, l’imperialisme, canvis científics, com l’aparició de la fotografia o les teories de Darwin i l’aparició d’intel·lectuals influents, com Baudelaire, Freud o Zola. Els artistes i pensadors formaven part d’aquesta agitació social, econòmica i artística, un marc idoni per l’aparició de diferents corrents artístics que van establir un profund diàleg amb les velles formes de concebre l’art i la modernitat. Uns artistes que s’emancipen del poder, i podien treballar per les seves pròpies inquietuds, al marge de la crítica o fins i tot del mateix públic. Un segle on la deriva lliberal també impregna l’artista, sigui per fugir-ne o per representar-la, un segle on l’art també es democratitza.

____________________________________________________________________
El segle XIX té una complexitat sociològica, econòmica i política molt diversa, que va afectar l’art i de com els artistes percebien el món, un viatge que va generar una producció artística de grans dimensions que explica en termes artístics el pas del segle XIX a l’art contemporani del segle XX. És el segle dels -ismes que incorporen trencaments, innovacions o encreuaments, no fou una mirada uniforme, ni dins dels mateixos estils, atès que estava plegat de contradiccions, una etapa que cercava en períodes anteriors quelcom que no fou acabat i ells tenien la necessitat de completar-ho. No obstant això, arribar a definir el que expressa l’art del segle XIX, va més enllà del mateix art, sentir el que realment expressava el pintor sobrepassa fins i tot el que podem percebre, el realisme, l’impressionisme, el neo-impressionisme o el primitivisme no són simples traces o una combinació de colors, en definitiva és el mirall o els anhels de cada moment vital de l’home, així doncs l’art progressa i evoluciona segons les necessitats de cada període. L’art del segle XIX fa un desplaçament des de la representació més estrictament acadèmica i realista, fins a indagar dins l’ànima humana amb el simbolisme. Una etapa plena de corrents artístics, que a final de segle els estils ja no són identificables, hi ha un canvi de paradigma atès que ja no hi ha un cànon establert i això serà la porta d’entrada a l’art contemporani.
Amb arrels dins el romanticisme el 1840 va néixer el realisme, segurament fou el primer corrent que trencava amb èpoques precedents, un moviment que volia representar una imatge verídica de la realitat, sota una mirada despullada de prejudicis i de conviccions precedents. Va coincidir amb l’aparició de la fotografia per Daguerre, un moment que va obligar a qüestionar-se la feina dels pintors. Aquesta batzegada dins el món de l’art també va ser un alliberament de les semblances, i obria un camí a la representació poètica i simbòlica, i el descobriment d’una realitat amagada que va culminar a finals de segle XIX amb el simbolisme. Els realistes, com Courbet, neixen d’aquesta inquietud per representar sobre el que es rebel·laven i figurar la vida del seu moment, el «Il faut être de son temps» , segurament aquí és on rau la seva contemporaneïtat i el distanciament de l’artista acadèmic. Volien fer latent el món que ells veien i vivien, no representar ni àngels ni espais onírics, i tornar la vida a la realitat en un llenç de dues dimensions. Aquesta instantaneïtat és la que més endavant veurem en els impressionistes, per tant veiem com la modernitat, com apunta Baudelaire, neix de la necessitat de captar l’aquí i l’ara, sota una mirada efímera per convertir el present en quelcom etern. Degas potser és el pintor que tracta millor aquesta captació temporal de la realitat, sense valors morals ni metafísics. Amb els realistes doncs s’obria la porta a captar la vida moderna, amb els nous espais al voltant de les indústries o ferrocarrils, representar l’home treballador, una nova mirada sobre la dona o la nova configuració de les ciutats que també veurem en els impressionistes. L’artista estava creant la vida bohèmia, viure al marge amb una actitud moltes vegades ambigua, ja que en molts casos també era part de la moda, com va succeir el 1848 que molts contestataris es van posar en contra dels bohemis per no perdre els seus privilegis. Els avantguardistes però, com Manet, Courbet o Baudelaire sempre van ser molt crítics amb el poder. El 1848 també fou l’any de la publicació del manifest comunista i les proclames de llibertat també van transcendir dins l’art i la representació del que és pobre o comú, el protagonista o l’heroi clàssic es desplaça cap a un home o dona treballadora, es vol ser sincer amb un compromís ètic i moral, així com feien els científics del segle XIX que rebutjaven els fets metafísics o epistemològics. Millet el 1948 exposa el quadre d’un pagès treballant, representat el treballador com l’heroi moral de l’obra, tota una declaració d’intensions.
Paris va patir una sèrie de transformacions urbanístiques a càrrec de Haussmann, grans avingudes, espais d’oci però també amagava l’aparició d’espais marginals. El vell músic de Manet és la representació del proletariat o del Lumpen que cita Marx, aquell personatge desarrelat que també descriu Baudelaire i que existeix en la vida moderna. Daumier també pinta el món urbà, com la frontera del món elegant i el món decadent, extreu de les seves pintures l’anècdota per provocar una reacció en l’espectador, fa latent una realitat que vol ser amagada. Courbet tenia molt clar que vol dir ser del seu temps, indaga en la transformació del món, i ho farà donant-li un significat mancat de models més enllà del mateix objecte. Les pintures de Courbet tenen un estil i compromís polític que exemplifiquen la ruptura entre les institucions artístiques oficials i el públic, és el naixement de l’avantguarda. El quadre realista de Courbet, Un enterrament à Ornans 1849, va posar tots els estaments socials, església, burgesia i camperols en el mateix nivell, sense jerarquies marcades, il·lustrava les noves veus del socialisme, interpel·lava a l’espectador.
Aquesta aproximació lliure i directa a la realitat serà la futura visió dels impressionistes i té els seus precedents en l’escola de Barbizon. Sota la tutela de Rousseau es va reformular la pintura paisatgística on s’intentava pintar sobre l’emoció deixant de banda els convencionalismes. Així és com Manet ja en la dècada dels 50 s’interessa per explorar dins la naturalesa les percepcions que d’ella emanen. També Corot durà a terme una investigació de la naturalesa pintant a Plein air, cercant l’expressió i sentiment que d’ella se’n desprèn, un esguard psicològic de la realitat, per tant pinta quin sentiment es rep quan es contempla. Ens trobem en l’avantsala de l’impressionisme i el mateix Cézanne ja a finals del segle XIX seguirà aquesta investigació lumínica i d’impressió, així és com l’art modern esdevé una experiència viscuda.

París es convertia en el focus de les idees revolucionàries i el marc idoni per l’expressió impressionista, la urbanització de l’espai públic crea uns llocs d’atractiu visual pels impressionistes, com la ribera del Sena. Fou un art tranquil·litzador i que donava refugi de les realitats dolorosos del món, lluny de realitat que donava la fotografia. No fou un grup homogeni, el mateix Manet fou considerat el precursor i mai en va formar part, però els unia la voluntat de fugir dels clàssics i realitzar una pintura sincera, imparcial i honesta. Manet, pintava la vida contemporània a plein air des del seu punt de vista, lluny dels clarobscurs. El terme impressionista neix sobre una burla de Leroy sobre el quadre de Monet Impression: soleil levant, però resumia molt bé el que aquest grup estava cercant. Seguint els passos de l’escola de Barbizon del plein air, prenien apunts que després eren realitzats al taller, idealitzant la impressió obtinguda, apostant plenament pel color. Volien representar la fragilitat i la captació temporal de les sensacions, de la impressió òptica que donen les emocions i com aquestes són canviants, no era plasmar la realitat sinó esdevenir d’aquesta, era un art en moviment, no era un món natural, sinó percebut. Era un art de llibertat individual, on cadascú descobria la realitat des del seu prisma, una art d’autodeterminació i lligat a una il·lustració inacabada. Un art que fa de pont amb el qual és antic i el que és modern, i que va precipitar la ruptura de la relació entre estament oficials i el públic, amb l’aparició dels marxants. Monet juntament amb Renoir, han sigut els pintors que representen millor l’impressionisme, amb les seves sensacions visuals captades per la immediatesa del plein air que finalment conduiran a l’abstracció. Monet feia servir una tècnica ràpida i de pinzellada de toc, intentant eliminar els obstacles entre ell i l’objecte, construint un nou espai narratiu que no es troba en l’espai visual sinó en l’estructura del pensament. Degas, en canvi treballa sobre llocs comuns i decadents de la ciutat, un impressionisme que trenca els equilibris de la composició, potser molt influenciat per la fotografia canvia els punts de vista per donar una sensació d’espontaneïtat a les seves obres. Els que van indagar més en els fonaments científics foren els neoimpressionistes, com Seuret i Signac, treballaven sobre els mateixos temes que els impressionistes però fent servir la tècnica del puntillisme cercant un coneixement més objectiu, com fa la ciència, sense sensacions imprevistes. Els seus representants tenien un estil semblant fet que feia que la crítica no distingia l’autor i amb ells la despersonalització de l’art, el creador es perdia en la representació on la presencia i l’absència ens fonien, estava naixent l’abstracció de la forma i s’estava matant el geni en nom de la ciència. Signac va alliberar l’art de la mimesi de la naturalesa, una veu que ressonarà en tot l’art modern. El neoimpressionisme bevia de l’art popular i d’un estil acadèmic, volia representar l’alineació de la vida moderna, un moviment amb una base intel·lectual molt forta i que posarà les bases de la paradoxa de l’art modern del segle XX, com el diàleg que s’estableix entre Picasso i Matisse, o Mondrian i Miró. Amb el neoimpressionisme el significat el crea el mateix espectador. El quadre que representa millor aquesta paradoxa fou la Grande Jatte de Seurat, on els dos mons antagònics es troben en un mateix espai, el treball i l’oci, el científic i el popular. Van Gogh també va treballar sobre aquests dos mons, i la seva obsessió era representar la vida moderna, però ho fa des del patiment i el rebuig que va patir, ho feia sense jutjar, buscant un món utòpic com en la nit estelada, cercant un somni d’un món democràtic i sense divisions de classe. Feia servir el seu art per fer latent el desig de transformar la societat i treure-la de la seva alineació. Més enllà de la captació de sensacions que feia l’impressionisme, Van Gogh és l’arrel del futur l’expressionisme. El postimpressionisme amb Paul Cézanne, Paul Gauguin i Vincent van Gogh, van anar més enllà de les limitacions que els hi donava l’impressionisme, van fer servir la mateixa tècnica però van cercar més emoció i expressió a les seves obres, per tant existia intencionalitat en els seus propòsits. Cézanne esdevindrà el pare de l’art modern per la seva capacitat de crear, un art alliberat, que no representa el món sinó que ell mateix és un món amb forma autònoma, on els contorns es fonen en la superfície d’un present continu, és la fusió entre experiència i el pensament viscut. Gràcies a Pissarro, Cézanne cerca en la consciència i descobreix que pintar no podia ser una còpia de la realitat. Un artista amb una visió molt personal i amb un llenguatge propi creador de l’art modern i del cubisme.

Sota les arrels del romanticisme neix el simbolisme amb la necessitat de crear un univers més poètic i captar el món sensible i espiritual. Molts influenciats per l’univers creatiu de William Blake i de les tesis de Freud, els simbolistes volen fugir de la superficialitat del món modern. Defugen del món conscient i real per indagar en el subconscient i que aquest sigui un mitjà per representar la realitat. Un moviment que va ser molt més transversal i deslocalitzat, abraçant pràcticament tot el continent Europeu. Quan l’art es va trobar esgotat va trobar refugi en l’abstracció o el simbolisme, i va significar el final de la mimesi, un alliberament dels sentits. El simbolisme accelera el conflicte entre l’art figuratiu i la modernitat, preparant el terreny pel cubisme, la no figuració i el surrealisme. Amb Gauguin i Picasso l’art comença a desmaterialitzar-se i els quadres són un mitjà per expressar i transmetre un sentiment, en el cas de Gauguin allunyat de la mateixa modernitat per explorar nous àmbits fora del turment dels simbolistes. Al final fou una fugida als marges de la civilització per reformular l’avantguarda del segle XX i tindria amb Kandinski o Mondrian la seva continuïtat no figurativa.
CONCLUSIÓ

El segle XIX a través els corrents artístics ens mostra com es va creant l’artista i la societat moderna. Com diu Baudelaire la modernitat neix de la consciència de pertànyer a un present que està canviant constantment i que no és estàtic. Durant el segle XIX s’enfonsa l’antic règim i el classicisme acadèmic, i a través dels corrents artístics es transgredeixen les normes per trobar un nou llenguatge on aflori la idea més enllà del mateix objecte. Manet per exemple amb el quadre Olímpia ens mostra una altra dona que interpel·la a l’espectador, per tant el receptor també es va modelant. Va naixent un art més madur com el de Van Gogh o amb Cézanne es van desafiar les regles de joc i s’obre porta a la consciència.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s