Polítiques culturals

Ton Lloret, en l’article del museu molí paperer de Capellades, obre la pegunta de com hem de concebre la política cultural i sobre quins criteris s’han de finançar els museus. Un debat, tanmateix, que ha anat sobrevolant dins la societat des de l’aparició dels estats, i amb més força quan el capitalisme ha impregnat qualsevol relació, sigui social, econòmica o política. Així doncs, en el centre de la consideració, hi trobem les preguntes de qui legitima el gust, l’estat, l’empresa privada o unes estructures mixtes? I com s’ha de valorar la rendibilitat dels museus, qualitativament o numèricament?

Abans d’abordar el cas concret del museu de capellades, s’han d’establir els criteris culturals d’adjudicació de beneficis, sigui per part de l’estat o dels mecenes. Per una banda tenim la valoració del que és bell o sublim, i per altra banda la biopolítica, que segons Michel Foucault és el marc on el govern afecta la subjectivitat de les persones i actua com a regulador de gustos dins la societat. La construcció del gust ve plenament condicionat per la política cultural, ja que és la responsable de teixir l’entramat social al voltant de la cultura. Segons els autors Miller i Yúdice, l’aparició dels estats moderns, durant la il·lustració, i quan aquests estaven en plena construcció, va ser molt important la cultura, ja que aquesta generava la sensació de pertinença al grup o estat, actuant en molts casos per diferenciació, com els partits nacionalistes que veuen en la cultura una eina molt poderosa de producció identitària. En altres casos com una forma de projectar-se mundialment, com el cas de la Barcelona, que a través de la cultura i els museus està creant un perfil de ciutat dedicada al turisme. Per tant l’estat va construint un entramat d’institucions i d’estructures per tal de legislar el gust i l’estètica. El primer a parlar-nos del gust fou Kant, que dedica gran part de la seva obra a reflexionar sobre el gust i l’estètica. Per ell, si l’activitat estètica es controla adequadament, al final produeix en l’individu un coneixement i una moral pràctica universalment vàlida, més enllà de la voluntat individual, però Kant ho aborda sobre uns apriorismes els quals s’ha de supeditar tota legislació. Així doncs, el pensament il·lustrat veurà en l’estat el gestor i el que preserva l’art perquè la ciutadania en pugui accedir, encara que en aquell moment qui en podia gaudir només era la burgesia. Aquesta intervenció de l’estat dins la cultura, Foucault ho anomena la governamentalitat, un element clau dels estats occidentals en el domini cultural i del poder que aquest fa sobre els territoris i les persones, un dispositiu biopolític que les persones interioritzen i que afecta les relacions socials i la manera de com perceben el món. Per tal de proporcionar aquests canals d’opinió l’estat es veurà obligat a generar institucions i llocs públics per accedir-hi. Aquest espai aparentment neutre, s’anomenarà l’esfera pública, l’espai d’intercanvi d’idees i creació de tendències, un lloc que segons Habermas és marcadament polític i que està per preservar l’hegemonia de la burgesia. Els moviments contraculturals van lluitar sobre aquesta mirada eurocèntrica i patriarcal que es va generar sobre la bellesa il·lustrada regulada per l’estat. El segle XX va començar sobre aquesta crítica als ideals de bellesa, Raymond Williams intenta descobrir com l’estat ha universalitzat els valors, com defineix els estàndards i finalment quines obres o museus s’han de conservar. Pierre Bourdieu hi veu en la construcció del gust un element clarament polític, una eina per controlar i preservar un ordre social, el “poder invisible que sólo puede ejercerse con la complicidad de quienes no quieren saber que lo sufren o que incluso lo ejercen” (Bourdieu, pàg.49), és a dir que d’alguna manera hi ha una lluita simbòlica per imposar un món social en benefici dels interessos dels més poderosos. La classe dominant dóna peu a una lluita de jerarquització per transformar la visió del món. Bourdieu també ens parla del capital cultural i del social, i segons quin capital tinguis tindràs uns avantatges sobre els altres. Amb això voldríem creure que l’educació o la cultura es mou per la meritocràcia, però hi ha desigualtat segons l’origen social, existeix un currículum ocult que et beneficia o et delimita segons la classe social, el gènere i la cultura que has adquirit.

L’escola de Frankfurt va plantejar la necessitat de desenvolupar una reflexió global sobre els processos que consoliden la societat burgesa i capitalista. La intenció de l’escola era crear un pensament crític i reflexiu, inspirat en el pensament marxista, i la seva funció era analitzar els orígens dels processos socials. Al llibre “dialèctica de la il·lustració “en Th. Adorno creu que els objectes no es redueixen al seu concepte i la dialèctica ens hauria d’alliberar de la no veritat i el que no és conceptual, la filosofia hauria d’anar més enllà del concepte. L’artista s’ha de definir per un pensament crític, arribar a un llenguatge universal no sotmès. Adorno creu que aquesta llibertat ha sigut anul·lada pel capitalisme, la serialització i la cultura de masses, una ideologia que perpetua el domini econòmic. Theodor W Adorno, va fer un dur atac a la cultura de masses perquè creia que aquesta cultura beneficiava a les classes dominants, una manera d’obrar on el dominador intenta integrar les altres classes socials però d’una forma fictícia. D’aquesta manera provocar la desmobilització i l’acceptació del que ja hi ha, deixa via llibre als poders fàctics. La cultura de masses està traient la llibertat individual i la capacitat de judici en benefici de la indústria, però alhora també una mirada elitista d’alta cultura i de baixa cultura.

Un cop superat el concepte d’universalitat de bellesa de Kant, l’estat haurà de replantejar-se quina funció tenen les polítiques culturals i quins museus ha de preservar. El concepte d’art i de gust esdevé molt subjectiu i abstracte, i la pregunta és qui té la legitimitat del gust i vetlla perquè aquest no respongui a interessos partidistes per part de l’estat ?. Aquesta serà una de les grans preocupacions dels productors de cultura i dels petits museus com el de capellades. Durant el segle XX el debat sobre el finançament i gestió de la cultura serà constant i es discutirà si és necessari subvencionar la cultura i si és una funció d’estat. Sobre aquesta discussió també es posarà sobre la taula quins museus o centres d’art reben ajuda i quins no. L’estat espanyol està regit per una política cultural mixta, en gran part heretada del model francès, proposat pel qual fou ministre de cultura André Malraux, una política cultural que tendeix a la centralització, ja que neix de l’herència de la monarquia absolutista que tants anys va regnar a França. Malraux va confeccionar un model basat en l’excel·lència i en contra de la cultura popular, una política cultural on el govern té molta rellevància i transcendència. Una política cultural amb la intenció d’apropar “l’alta cultura” a la societat, per tant una mica pretensiosa i elitista. L’estat francès actua de mecenes però també de censor, com diu Eling, una forma de controlar els processos de producció i també de propaganda. Marc Fumaroli hi afegeix que aquest tipus d’estat tan pendent dels assumptes culturals, s’acaba convertint en un estat cultural que controla tots els mitjans de comunicació i també d’opinió, atès que hi posa molt d’interès en els aspectes educatius i aposta per una ideologia cultural d’estat, un govern d’esquerres no molt allunyat del control que exercia l’estalinisme, motiu pel qual que aquest govern va entrar en crisis i es va cercar un punt mitjà. Però tot i els canvis la política cultural francesa sempre ha sigut molt proteccionista i exigeix una quota de producció francesa dins les seves exhibicions artístiques. El cas del museu de Capellades necessitaria el que proposa Jack Lang, on les manifestacions més populars o arrelades al territori també tinguin presència i convisquin amb l’anomenada alta cultura. El Regne Unit va establir l’Arts council, un organisme subvencionat per l’estat però al marge de la vida política i autònom en les seves decisions, com el cas de la BBC o l’English Heritage. Aquests organismes tenien la funció de vetllar pels interessos del regne unit i preservar els valors de la cultura i en general de la nació. Però en els anys noranta l’Arts council va entrar en crisi a causa de la diversificació ètnica, l’apogeu del discurs feminista, els moviments contraculturals i les noves formes de consumir cultura, tot aquest seguit de condicionants van fer que la cultura entrés en un procés economitzador. En el cas dels EUA la cultura ve subvencionada per un mecenatge privat que rep ajudes fiscals per part de l’estat, gràcies a les lleis de patrocini i mecenatge de la cultura que faciliten la captació de diners. Hi ha un organisme en l’àmbit federal semblant a l’Arts council, anomenat el NEA (National Endowment for the Arts), que té la tasca de subvencionar la cultura, però al marge del NEA, el mercat dels EUA és un mercat que es mou per interessos i d’extrema economització de la cultura.

En el cas d’Espanya hem vist que el ministeri de cultura neix sobre les bases del model francès, però amb la diferència que aquí un cop instaurades les autonomies aquest poder quedava descentralitzat i en mans de les conselleries. Aquests organismes territorials són els encarregats de gestionar la xarxa de museus i els centres culturals. A l’hora de valorar el museu de Capellades ho fan seguint el model francès, però també mesurant l’excel·lència i la rendibilitat que aquest aporta al territori. El concepte d’excel·lència al final és el que determinarà quins museus o obres d’art són conservades pel legislador, o quines obres passen a ser ideals de bellesa i tenen un caràcter normatiu. Aquestes premisses es veuran alterades i discutides pel feminisme i la contracultura, ja que hi van veure en la concepció de bellesa clàssica la petjada de l’eurocentrisme, una mirada classista i androcèntrica. Amb l’aparició de les subcultures comença un procés d’hibridació on aquestes noves formes artístiques són acceptades dins les institucions, la baixa i alta cultura comencen a conviure en igualtat de

PAC_2. TEORIA DE LA CULTURA Marc Giralt i Gili 4

condicions. Els governs d’esquerres van canviar la termologia per democratitzar la cultura i ho van anomenar noció d’accés.

El museu de Capellades lluita des de la diversitat cultural contra l’homogeneïtzació de la cultura, un procés que va en augment gràcies a la globalització i la creació d’un pensament únic. La UNESCO ja va fer una declaració universal on s’havia de preservar la diversitat cultural, però l’engranatge mercantil és tant gran que li és difícil lluitar contra gegants com Hollywood que ho impregnen tot. Ara tot succeeix molt ràpid dins el mercat liberal i el món global està arraconant la diferència cultural i la diversitat. La conselleria de cultura podria adoptar el proteccionisme francès per protegir el museu paperer del mercat liberal i així conservar un valor autòcton, però també pot caure en un discurs identitari. La identitat nacional ja no és quelcom homogeni, és un conjunt de tradicions diverses i més espanyol que és un estat multinacional i també multiètnic. Aquest mestissatge cultural Nèstor García-Cancilini no ho veu com una desaparició del fet local, sinó com un procés d’hibridació, és a dir una barreja entre la cultura popular i un imaginari col·lectiu, on al final el tema identitari és quelcom que es construeix, però la cultura es pot transformar segons les situacions sociohistòriques i segons les voluntats del món global. El gran problema dels museus petits és la convivència de la identitat local en enfront de la realitat global i neoliberal, on la rendibilitat es jutja sobre unes lògiques estrictament econòmiques. Aquest procés d’economització cultural es perpetua gràcies a les indústries culturals i les indústries creatives. Així George Yúdice veurà que la cultura ja no es mesura pel seu valor intrínsec sinó pel que se’n pot treure, és a dir la funció social que pot desenvolupar, de cohesió o d’integració. Les grans institucions econòmiques i polítiques com l’FMI o la UE, no han estat aliens del poder que té la cultura i l’han integrat dins els seus recursos. La cultura pot generar turisme o la regeneració d’un territori o barri. Aquest procés el coneixem sobre la paraula manllevada de l’anglès, gentrificació. Un procés en el qual un barri o zona té una transformació social, és a dir passa a ser d’un barri marginat a un barri ennoblit i no sempre en benefici dels seus habitants, ja que l’especulació els expulsa per l’encariment del sòl. Aquesta seria la part negativa però també pot esdevenir una font de riquesa per la societat i pel territori. Davant l’amenaça de les indústries culturals ha aparegut la figura de l’emprenedor o emprenedora cultural. En aquest cas s’eliminen els intermediaris i en veu de Charles Landry es posa més èmfasi en la capacitat i la creativitat de les persones que en el seu rendiment numèric. Ciutats com Barcelona han vist en l’emprenedoria juntament amb el procés d’economització, un recurs per esdevenir una marca internacional. El problema de Barcelona és que tot giri al voltant d’aquesta intenció i no es cobreixin les necessitats de la ciutadania, que s’homogeneïtzi sobre les voluntats del mercat, perdi la seva idiosincràsia i al final perdi el seu encant turístic.

El museu de Capellades no està al marge d’aquestes dinàmiques i ha de fer valdre la seva diferenciació, és a dir el capital simbòlic. La política cultural hauria de mirar de fomentar aquest valor, sigui amb intervencions urbanístiques sostenibles o festivals que puguin fer d’aparador. Una indústria creativa en l’àmbit local i a petita escala, que té el seu mercat i si es fa valdre, té molta sortida i la rendibilitat és qualitativa. El món cultural està canviant i amb ell la figura del treballador i així també ho ha de fer la política cultural, ha de saber localitzar el talent més enllà de la posició social, d’ètnia o de gènere.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s