Consumir cultura en el segle XXI

L’arquitecte Mies Van der Rohe, en el llibre escrit per Fritz Neumayer les paraules sense artifici, deia que el progrés tecnològic és bo per la societat, però també apuntava que molts d’aquests avanços es precipiten i la societat no està preparada per assimilar-los. Ell pronunciava aquesta frase a principis del segle XX, tot just quan la societat burgesa del moment, escoltava música a casa seva, en el seu primer gramòfon elèctric i no tenia consciència del devanir tecnològic que els venia a sobre, però la seva forma de consumir cultura i de relacionar-se ja havia canviat respecte a les generacions anteriors. La tecnologia ho ha canviat tot, el neolític fou una revolució tecnològica i revolucionaria també fou la seva nova cosmovisió del món. Totes les revolucions han significat un canvi de paradigma, i davant de qualsevol canvi, l’home ha tingut la resiliència necessària per assimilar-ho, però segurament, o així ho percebem ara, en el segle XXI tot s’ha accelerat i els conceptes que pensàvem ahir, avui ja han caducat. Per tant la feina dels homes de coneixement és anticipar-se als fets i reinventar-se constantment. En aquest procés no podem dissociar la tecnologia i la natura, on la ciència i les humanitats es donen de la mà, per molt que alguns dels autors que analitzarem ara, vulguin allunyar-s’hi o apropar-s’hi massa, o passar d’una crítica acèrrima de la cultura popular o una “tendencia populista no crítica en el estudio de la cultura popular” (Storey, pàgina 278).

El Centre d’Estudis Culturals Contemporanis de la Universitat de Birmingham han sigut cabdals en els estudis culturals, i tot i que el seu discurs s’ha vist superat per la rapidesa en què creix de la tecnologia, els responsables i models de l’escola Richard Hoggart, Raymond Williams i E. P. Thompson donaran els enunciats per tal d’aprofundir en el concepte per les futures generacions. Hoggart ja anticipava que el creixement del mass media li treia autenticitat a les obres culturals, i el consum de les mateixes per part de la classe treballadora alterava la seva quotidianitat, es produïa una romanització de la seva vida privada i conseqüentment la seva forma de relacionar-se. En aquesta línia, Raymond Williams hi introduïa la influència que existeix entre política, cultura i societat. Li va donar una visió antropològica al concepte, i va veure com la cultura genera uns valors socials, genera un món simbòlic, i segons quina cultura consumeixis també marcarà el teu comportament social. D’aquesta combinació, Williams ho anomenarà el culturalisme, la manera com activament la gent produeix una forma de viure. Edward Palmer Thompson també incideix en el fet que la cultura ens defineix dins d’una classe social més enllà de la que ens ve donada, per tant l’home o la dona, són agents actius amb el poder de fabricar-se un univers simbòlic diferent de l’establert. Seguint el fil dels anteriors autors, els acadèmics de l’escola Birmingham veuen com la cultura té la capacitat d’emancipació de classe i com aquesta pot esquerdar l’ordre establert i la jerarquització social. Dins els estudis culturals hi conflueixen moltes disciplines diverses, com el feminisme, l’antropologia o la filosofia entre moltes d’altres, i ajuda a tenir una mirada polièdrica de la cultura que detecta més fàcilment on es produeix el poder per part de les estructures culturals, una hibridació que en molts moments s’ha posat en dubte. Aquestes veus contràries han posat en dubte al mètode d’estudi, atès que es fa des d’un sistema que incentiva el relativisme acadèmic, com apunta Alan Sokal o de banalització com deia Harold Bloom.

Sota el concepte d’hegemonia de Gramsci, els integrants de l’escola de Birmingham van intentar explicar com la revolució socialista no fou possible perquè les classes benestants van normalitzar la cultura, no van deixar que es generessin noves formes de cultura per no perdre el poder cultural hegemònic. No es va poder crear, com diu Althusser en el concepte d’interpel·lació, un univers simbòlic més enllà de l’establert pels estats. Per tant hi ha una coerció psíquica per part de l’aparell ideològic de l’estat, sobre les conductes i comportaments, i sobre aquest pensament l’escola va cercar dins els mitjans de comunicació, com la música o les revistes, quins són els elements o formes d’interpel·lació que manipulen i enganyen. Una exposició semblant a la que proposava l’escola de Frankfurt, però Sturat Hall ho va qüestionar afirmant que la societat té la capacitat de codificar aquests inputs i transformar-los, creant una nova coproducció de significat, és a dir, que l’espectador o oient trencava la cadena, i els hi donava una agència que fins llavors se’ls hi havia negat. Aquesta forma d’obrar queda molt clara en l’aparició de la cultura adolescent o les subcultures que desafien l’hegemonia cultural i posant en entredit el poder de classes i el poder polític, una manera de crear-se una nova identitat. Davant aquesta amenaça a l’orde establert es va encunyar el concepte postcolonial, una manera de crear incertesa i pànic moral a la societat, sota l’amenaça d’una cultura invasora que eliminarà els valors nacionals, una justificació a la repressió policial i als valors conservadors. Des del camp de l’etnografia, Paul Willis es centra sobre els joves de classe treballadora i com aquests cometen actes de rebel·lia i de lluita sobre el poder escolar, no per la seva incapacitat intel·lectual, sinó més aviat per mostrar la seva disconformitat sobre les estructures hegemòniques. Agafen, una seria d’actituds que són vistes pels mitjans de comunicació com actes de violència sense analitzar el perquè, com el moviment punk dels anys setanta, que va alterar una societat que no entenia els motius ni les causes. Aquesta forta influència dels mitjans de comunicació també és analitzada per Angela McRobbie, però des d’un vessant de gènere, i com aquests intenten perpetuar el concepte de dona a través de models de feminitat o a través de les revistes, models que també veiem en la música i videoclips on la dona és un objecte sexual. McRobbie introdueix un concepte important de relació mercantil, com són els joves emprenedors que sobre el seu treball poden fugir dels circuits marcats de classe. Apareix el feminisme i la teoria queer i la possibilitat de construir noves identitats dins una nova subcultura i contracultural que moltes vegades ha anat acompanyat d’una banda sonora. Qui ha ajudat a eixamplar la mirada ha sigut el moviment feminista, la seva forma d’afrontar els problemes s’ha introduït al món acadèmic i als estudis culturals. El concepte de performativitat de Judith Butler ha servit per explicar, que un no és quelcom predeterminat, sinó que es fa des de la performance.

Els anys vuitanta els estudis culturals abandonen el discurs marxista per centrar-se en els mecanismes de consum de la cultura. Les subcultures com el punk tenien una naturalesa de lluita de classes i contra el capitalisme, però tot i així elles mateixes també generaven un producte mercantil destinat als adolescents, la mitomania o la megalomania per la música i el marxandatge. Sarah Thornton ho anomena el capital de la subcultura, la possibilitat d’esdevenir un músic important i així tenir la possibilitat d’obtenir un valor afegit i entrar en un mercat comercial de subcultura, per tant l’immobilisme de classes que definia Bourdieu pot ser superat,

 

Actualment els estudis culturals han canviat el seu discurs respecte a l’escola de Birmingham, s’ha deixat una mica de banda les diferències socials i cerquen un lloc on la ciència tingui protagonisme juntament amb la filosofia i la cultura. En el món contemporani el poder s’articula des de dins i no des de les classes, és a dir, una marca com Apple té una simbologia i un poder afectiu més enllà del producte, es troba dins un espai de processos somàtics precognitius. Aquest gir afectiu el va estudiar el filòsof Brian Massumi, i va revelar com un so, i segurament també una cançó, tenen un poder afectiu que produeix un estat d’ànim col·lectiu. Per aquest motiu actualment les noves tecnologies estan al centre d’estudi dels estudis culturals i el posthumà per entendre la cultura contemporània. Per estudiar la cultura és necessària aquesta hibridació de disciplines, ja que la cultura és un element viu i polièdric, i actualment en el món de les telecomunicacions els avanços són constants, com les tecnologies digitals, les biotecnologies o la nanotecnologia. Cada generació ha viscut les seves fòbies amb els avanços tecnològics, i moltes d’elles siguin a favor o en contra parteixen d’una idea d’un determinisme tecnològic. Sota la mirada humanista s’ha vist moltes vegades que la tecnologia anava en contra el coneixement de l’home, i que la cultura era l’adquisició d’aquest pensament lletrat. No fou fins al renaixement que Francis Bacon introdueix les ciències experimentals sota un mètode empíric que posa la tecnologia al centre. Un debat però, que no es tanca i durant la il·lustració, pensadors com Rousseau, veuen en la tecnologia la mort de l’home primitiu, i agafen més volada les discussions entre tècnica i humanisme. El canvi més significatiu el trobem en la revolució industrial, és el punt d’inflexió on la màquina i la tecnologia agafen més protagonisme. Apareixen moviments com el ludisme, que també tindrà ressonància al llarg del segle vint amb els neoluddistes. Sigmund Freud, obre una escletxa en el pensament, ja que qüestiona que la finalitat de l’home i la seva felicitat no es troben en la tecnologia. En aquest pensament més ètic també trobem a Mumford, que reclama dins la voràgine de la megatècnica, posar límits a la deshumantazació tècnica. També Ortega Gasset reclamava que l’home no esdevingués esclau de la màquina i que tot no s’hi val com imperatiu ètic que proposa Hans Jonas. L’existencialisme de Heidegger alertava del perill de la tècnica que pot robar-li l’essència de l’home, el ser present, de ser-aquí. Tant Ortega i Heidegger comparteixen la por de la desnaturalització de l’home en favor de la tècnica, sempre que aquesta no arribi a dominar-lo. Per Jaques Ellul la tècnica determina la forma d’obrar de l’home i seguint aquesta línia Marcuse va més enllà i creu que hi ha elements de dominació i la pèrdua de llibertat, un home unidimensional que només valora el fet quantitatiu. Davant el perill de la deshumanització, l’escola de Frankfurt reclama un esperit crític davant la tecnologia i establir un nou marc comunicatiu com expressa Jürgen Habermas.

Aparentment, ningú davant els avanços de la tecnologia en el món musical i de reproducció sonora s’ha plantejat, més enllà dels músics i puristes del so, l’amenaça que pot suposar portar un MP3. Però davant l’eugenèsia o les biotecnologies l’home s’enfronta al control i manipulació de la natura. Sloterdjik sense defensar-ho, i en contra del pensament de Rousseau de vegades fatalista o fòbic, afirma que aquesta voluntat està intrínseca en la naturalesa humana. Segurament els neoluddistes veuen en les noves tecnologies una pèrdua de poder, una mirada primitivista inspirada en l’ecologisme de Thoreau o el manifest Unabomber. Una visió de la tecnologia on l’home està al servei de la tècnica per benefici propi i empobreix la seva experiència humana, i s’agafa una realitat fora del món real. Aquest temor queda representat amb els detractors de la tecnòpolis, on tot és informació i l’home intenta omplir el seu buit existencial amb les màquines com diria Postman. Un dels problemes rau en la relació que establim ara amb els altres i entrar en un món virtual allunyat de la societat. La percepció d’espai temps i de presència queda esberlat per un entorn electrònic que creix veloçment, i tot i que aparentment ho sembla, no ens donen més llibertat. Però també seria un error, com fan els tecnòfils, no considerar el que la tecnologia ha fet per la cultura, com la possibilitat de sentir una peça musical i fer perdurar aquest llegat amb el pas dels anys. Una visió positiva de la tecnologia englobada també dins el transhumanisme que veu en ella un element de progrés i millora de l’espècie humana en l’àmbit social i mèdic, un pas més per arribar al posthumanisme on els robots i la intel·ligència artificial ens faran la vida més planera com cita Kurzweil o Moravec. Unes idees molt lligades a l’eugenèsia i que planteja molts perills i debats ètics.

Qui s’apropa d’una forma més crítica a la tecnologia cercant fonaments ètics és el tecnorealisme, un espai centrista que cerca la relació entre tecnologia, cultura i societat. Contra posa els avantatges i els desavantatges de la tecnologia sempre des d’un vessant dialogant, eliminant prejudicis però alhora alertant del perill de fer-ne un mal ús. És a dir, inclouen el debat social i les repercussions que tenen, i queda sobrepassat el debat mecanicista de causa i efecte, on tot es valora segons l’eficiència.

 

La tecnologia i la societat conviuen en el mateix espai i és retro alimenten. Els joves del segle XXI veuen la realitat a través de la tecnologia però no poden perdre la presència real per la d’un món virtual, com diuen Bruno Latour, Michel Callon i John Law defensar la metàfora del “teixit sense costures”, per tant el MP3 és part de relació cultural i també té la capacitat d’explicar-nos com som. Allunyar-se de la tecnologia o defensar-la aferrissadament t’allunya de la cultura del present i si es té una mirada humanista però a la vegada holística que incorpori les dues tendències ajudarà a explicar-nos millor. Percy Snow analitza com s’ha produït aquesta separació de tecnologia i ciència, i com al cap i a fi, el més perjudicat ha sigut el mateix coneixement, una enyorança de l’home del renaixement, de l’artista total com Leonardo da Vinci. Peter Wibel però en aquestes afirmacions hi veu un engany, ja que la ciència ha evolucionat tant que ara seria del tot impossible abraçar tots els àmbits i també la impossibilitat de tenir un discurs científic i alhora filosòfic, ja que no es domina prou bé el llenguatge i es relativitza el missatge. No obstant els detractors de la tercera cultura aposten per la hiperespecialització que ens fa perdre perspectiva crítica i el discurs esdevé fragmentari, i com diu Jesús Mosterín es perd consciència de la mateixa realitat i els problemes s’aborden amb uns apriorismes, potser perquè els estàndards del que és bo o dolent s’ha perdut en la posmoderintat. En la cultura en general, sense distinció entre alta i baixa, falta sentit crític i el laissez faire s’ha imposat en els estudis culturals, en gran culpa per l’economia cultural.

Les expectatives serien crear un humanisme transdisciplinari que abordi la fragmentació del coneixement, una hibridació que tingui la capacitat d’encarar els nous reptes, abordar-ho com diria Jay Gould des de la consiliència.

Anuncis

One thought on “Consumir cultura en el segle XXI

  1. Hola Marc,

    Primer de tot felicitar-te pel teu blog, trobo molt interesants les teves entrades. Amb aquesta en particular estic d’acord en que, per desgracia un home del Renaixement com Leonardo da Vinci avui no podria abastar tots els camps de la ciència amb autoritat, però soc del parer que es necessari acostar les postures de científics i filòsofs i viure, els ciutadans, o procurar-nos un esperit humanista semblant al del Renaixement o de l’Iustració. Amb les “noves” tecnologies ho tenim més al abast que mai.

    Salutacions.

    Pablo.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s