El “selfie”

L’art ha servit a la humanitat per donar sentit a la seva relació amb el món, una cosmovisió que l’ha carregat de simbolisme i alhora també de subjectivitat, una forma de projectar idees o anhels que es manifesten materialment. En aquest viatge de la concepció del món, es poden apreciar tres grans períodes; el pensament primitiu, el pensament modern i per últim, el postmodern. Com hem arribat a concebre el selfie, té una relació directa amb aquestes tres etapes, un viatge des de l’exterior, fins a la part més individualista de l’ésser humà, on a través de les imatges s’anirà modificant la concepció de l’espai i el temps, fins a esdevenir un instant efímer.

L’home primitiu buscava la totalitat en més enllà i l’art tenia la missió de recrear el món natural com intermediari amb el mite, aquest fet es produïa mitjançant la mimesi. Més endavant amb l’escolàstica, es va recuperar la visió platònica de l’art, que volia acostar-nos a la visió de Déu i tot l’art tenia un caràcter fortament simbòlic. Amb l’arribada de l’era moderna la ciència assoliria un caràcter universal i l’art es va haver de re formular, ja que creien que l’art responia als sentits i aquests eren enganyosos, per tant l’artista havia de cercar l’originalitat i la perfecció. Seria amb Kant quan es va fer una distinció entre art i ciència, ell va introduir la subjectivació i va posar l’art com a judici del gust, on la bellesa no està en l’objecte sinó el subjecte que jutja. Per Hegel l’art i el selfie, formen part del coneixement com a expressió sensible de la idea, així doncs l’art no es pot sotmetre al mètode científic, perquè l’art es lliure i pot transgredir lleis i regles, i al ser creat per la imaginació és més ric que la mateixa naturalesa, aquest idealisme ha de servir per ajustar les contradiccions de la cultura. “Lo bello artístico es superior a lo bello natural, porque es producto del espíritu”( Hegel, pàgina 12).

La revolució industrial del segle XIX, va canviar l’organització social, el consum de l’art i la relació amb els sistemes de producció. Marx, va alliberar el subjecte d’una visió idealista donada per la metafísica, atès que som el que ens envolta i ho mirem amb aquests referents. En el selfie l’home participa de la seva acció, però alhora també el defineix simbòlicament dins el món materialista. Per Nietzsche, el selfie esdevé estètica i l’estètica com una ciència del que és artificial, d’una recreació del que és natural, on s’anteposa l’aparença a la realitat, un joc de mascares on sembla que qualsevol acció de l’home esdevé art. Freud, amb la psicoanàlisi deia que la consciència descansa sobre l’inconscient, és a dir que amb el selfie estem desvelant el contingut latent del jo, i se’ns presenta com quelcom irracional o de l’absurd, ens amaga una racionalitat secreta. Amb l’aparició de la sociologia de la mà d’homes com Max Weber o Simmels, es va intentar introduir en el concepte analític de Marx, una mirada més amplia en els estudis de producció cultural, ja que en el selfie hi intervé la religió, la moral i l’estètica. Amb Weber el selfie esdevé un càlcul racional que té uns mitjans i una finalitat. Seguint aquesta línia argumental també hi trobem Simmels, però ell hi introdueix una concepció social, un esguard més filosòfic, atès que també et defineix dins la societat. Simmels cerca dins els estils de vida, la moda, el que objectivament ens aporta la cultura. Per Simmels segons el selfie et facis, et situarà dins d’una tendència o d’un altre, on ja s’entreveu l’atemporalitat de la imatge i un intent d’auto definir-se, un camí vers la cultura subjectiva. El bombardeig de selfies o de fotografies fa que hi hagi una sobreproducció de cultura objectiva, que ens incapacita assimilar i menys ordenar. És a dir que ens hem convertit en productors de cultura objectiva, de símbols o tendències, i alhora consumim d’altres cultures subjectives. El problema rau en el fet que dins la modernitat la cultura objectiva ha guanyat en enfront de la cultura subjectiva. Amb l’escola de Frankfurt, el discurs filosòfic de la il·lustració es veurà incomplet, aquella visió optimista i d’emancipació derivarà en un conjunt de teories d’influència marxista. Com diu G.Vattimo, i en la mateixa línia hi trobem a Benjamín Walter, l’art i la ciència es troben davant l’abisme de la mateixa modernitat, tot s’ha de revisar per trobar en quin punt ens hem perdut, que ha provocat l’escepticisme, el nihilisme i l’aparició del mass media. Després de tots els ismes del segle XX, l’art va patir una explosió i va superar la metafísica, “La muerte del arte es una de esas expresiones que designan o, mejor dicho, constituyen la época de fin de la metafísica” (Vattimo, Gianni, pàgina 50) .

L’art es va trobar absorbit pel capitalisme i el concepte de veritat, es va relativitzar, fins al punt que el selfie esdevindria realitat, però les arrels freudianes dirien que no deixa de ser una il·lusió, ja que l’autoconsciència no es distingeix de la realitat. L’art haurà de buscar noves formes de plantejar veritat, s’hauran de buscar noves formes de manifestació i d’experiències, el geni, entès com a creador, veu com les noves tecnologies eliminen el seu discurs. La democratització de la càmera fotogràfica, serveix perquè tothom, sense coneixements tècnics, pugui fer-se un selfie, “La ulterior industrialización de la tecnología de la cámara solo cumplió con una promesa inherente a la fotografía desde su mismo origen: democratizar todas las experiencias traduciéndolas a imágenes.” (Sontag, Susan ibook pàgina 16). El selfie es pot reproduir tantes vegades com un vulgui, Benjamin ho anomena la pèrdua d’aura, ja que perd el seu valor original i passa a ser un mecanisme d’exhibició. Adorno creu que els objectes no es redueixen al seu concepte i la dialèctica ens hauria d’alliberar de la no veritat i el que no és conceptual, la filosofia hauria d’anar més enllà del concepte. L’artista s’hauria de definir per un pensament crític, arribar a un llenguatge universal no sotmès, i creu que aquesta llibertat ha sigut anul·lada pel capitalisme.

Per Vattimo, a la postmodernitat, no assolim la veritat de la interpretació total perquè estem subjectes a la comprensió, ens hem d’emancipar de l’home modern, ja que no depenem d’una sola història sinó d’un conjunt de fets heterogenis. Vindria a ser el metarrelat de Lyotard que ha perdut legitimitat, que la racionalitat no va saber concloure i la capitalització de la cultura la desnaturalitzada totalment pel valor dels diners. Dins la cultura tot val, el selfie fins i tot és art i quelcom singular, ens defineix com vivim i la mateixa vida esdevé un museu, però l’objecte no té permanència sinó que està pensat per consumir-se com el fast-food. Una societat abandonada a l’estètica de l’objecte efímer, on de la seva vida en fa un museu. Així per Lyotard ens hem d’alliberar a la creativitat, ja que nous conceptes socials i científics han aparegut en escena, ja no tenim signes per definir-los i hem de trobar un altre joc comunicatiu. El fet de pensar ens fa resistir, amb el llenguatge expressem idees que no han sigut mai sentides, el receptor les haurà de descodificar i així crear una multiplicitat en el discurs. Segons Jameson, la postmodernitat té un caràcter perioditzador, és a dir que fa de pinça amb les velles formes de pensar i la nova societat postindustrial. Ens trobem en un punt, on el bombardeig d’imatges ens ha fet  perdre el sentit històric, vivim en una transformació i fragmentació constant de la realitat i el concepte a priori Kantià, d’espai i temps s’ha vist relegat per un present perpetu. Aquesta anul·lació del passat i el futur vist com una experiència efímera, trenca les regles socials, i alhora deriva en la fragmentació i l’esquizofrènia del subjecte. Braudillard situa aquest estat com el de la hiperrealitat, on el selfie qüestiona la mateixa política o les institucions socials, tot és un simulacre on les regles de joc no tenen un marc definit, i la representació esdevé realitat. Norbert Elias ho anomena el procés civilitzador, on la cultura defineix la nostra identitat i la forma de relacionar-se amb el món, de com ens definim gràcies a la mirada de l’altre. L’altre, seria el concepte de cultura objectivada de Simmels i on la civilització agafa el sentit de comportar-se socialment més enllà dels productes culturals, ha d’haver-hi un procés. Bourdieu, seguint la mateixa argumentativa, ens parla de l’Habitus, de la manera com ens definim, de com ens comportem, la forma de presentar-nos als altres i com abordem les relacions socials. L’habitus és “la societat en nosaltres”, uns hàbits que hem incorporat en el procés de socialització. Actua com una segona pell, però és la més visible en les relacions socials, i és la que ens defineix socialment, per altra banda una idea molt materialista i d’arrels marxistes, on cada persona emmagatzema un capital, sigui econòmic, cultural, social o simbòlic. Lipovetsky, introdueix la realitat efímera que ve donada per la moda, que ha envaït els objectes i la cultura, que ens afecta l’entorn quotidià i l’escena política. La moda ha institucionalitzat el consum, de crear necessitats artificials i un control de la vida privada. Braudillard ho anomena el “sistema fetichista y perverso que perpetúa la dominación de classe” (Lipovetsky, ibook pàgina ), la imatge i el mateix selfie, per Lipovetsky respon a un orde estètic que ens ve donat per l’economia de consum, on tot succeeix molt ràpid i d’una forma lleugera. Hem perdut la consciència de permanència i tot respon a una seducció del que és nou a una velocitat que no podem copsar. Aquesta vida frenètica també ens la dóna el mateix gadget, símbol també d’aquesta economia tecnològica. La moda del neo-Kitsch va consolidar el consum cultural d’una forma desmesurada i fútil. El selfie ens mostra l’imperatiu de les aparences, hi ha una escenificació i artificialitat. Es perd consciència i referència del passat, s’esborra la memòria col·lectiva per esdevenir un acte de sobreactuació, de pastitx de conceptes i de vegades vulgars on regne el present. L’ordre jeràrquic s’ha trencat i les diferències socials, envaïm els espais i ens posiciona, ens dóna una diferenciació social, com diria Braudillard perpetua el teu privilegi cultural i la competència simbòlica de classes. Consumim cultura com si fos un self-service, i l’únic que fa és alimentar un individualisme narcisista, que canvia la relació amb els altres, “la fun morality tiene como tarea la afirmación individualista de la autonomía privada.” (lipovetsky)

El sociòleg Zygmunt bauman ens parla de la crisi de la modernitat i l’entrada a la postmodernitat com la realitat líquida, una metàfora que representa molt bé la precarietat dels vincles humans originats per l’individualisme, que ens porta a unes relacions transitòries i volàtils. Una decadència, on la lluita dels homes de la il·lustració per assolir els drets individuals ha sobrepassat al mateix home, ara es veu obligat a ser lliure, assumint les seves pors i angoixes, i aquesta flexibilitat arruïna la previsió de futur. Amb el selfie la relació entre l’individu i la societat està canviant, el món exigeix a l’individu una cerca constant, cada vegada més allunyada del concepte identitat. Ser un individu en la societat líquida no significa simplement ser bons consumidors, sinó també de ser productors competitius en el mercat global. Aquest cercle viciós, que s’estén entre la possessió i el consum, és l’efecte més evident de la modernitat líquida, que a diferència del postmodernisme, es caracteritza pel consumisme desenfrenat. Això ens porta a una necessitat d’estar connectats, d’estar “in”, per adquirir un estatus social. Els processos d’individualització clàssics es veuen privats de les seves tasques tradicionals, deixen de ser els creadors d’identitat del subjecte, ara l’individu es converteix en una persona nòmada, aïllada, sempre a la recerca de noves formes de socialització, que en lloc de proporcionar seguretat i benestar, augmenten l’escletxa entre ell i l’altre. Es tracta d’un sistema social que, malgrat estar en possessió de mitjans cada vegada més innovadors per comunicar-se i interactuar amb els seus companys, genera més malestar i solitud. En aquest joc de les aparences i reproduccions del grup, dóna pas a l’eixam, on es perd el sentit autèntic de pertinença i l’allunya de la societat.

Com deia Bauman, el fundador de facebook, Zuckerberg s’ha fet ric amb l’egoisme i la solitud de la gent, un còctel malaltís i esquizofrènic. Aquestes noves formes de capitalisme han transcendit de lo públic a lo privat, s’ha establert un nou codi de llenguatge i ens ha afectat la percepció del temps i del nostre entorn. Però em quedo amb la visió de Vattimo quan diu, i ja faig al·lusió al selfie, “la filosofía puede ayudar a preparar las bases de la cultura de hoy, introduciendo la idea de que la des-realización no es una pérdida a la cual reaccionar con la neurosis de un luto  insuperable, sino un evento en el cual se implican nuestras chances de emancipación”  (Teresa Oñate & Brais G. Arribas. “Postmodernidad“. iBooks.)

Anuncis

2 thoughts on “El “selfie”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s